Som com acròbates a lloms d'aquesta rima,
és el nostre torn, i jo sóc l’escriba.
En mig la tempesta, mantindre l'esperança viva
fins que no ens queden ni forces ni saliva.
Som d'una generació amb tara i desgastada,
una prenda foradada i mal cosida,
som una ajuda denegada
per la calçada d'esta vida.
Cal que tinguem davant de tantes preguntes
respostes rotundes i contestar-les totes juntes.
Hem de saber on hem de xafar en cada pas.
Hem de saber el valor que te un abraç.
Mirant al cel, conscient de que estic en la llista
busque l'arrel, no m’il·lusiona ser un analista
de les finances, del missatge derrotista
vull tallar la corda del gran pèndul esclavista!

Quan la meua força és el vent
I la meua veu un torrent
Faig caminar la vida que és fosca i avorrida
A lloms d’aquesta rima.....

Omplirem les hores mortes
observant la via làctia des d’ací.
Trencarem els nostres dogmes
si mirem la via làctia aquesta nit.
Ara que hem creuat totes les falses portes
amb el telescopi divise el moment.
Ara que hem lligat totes les notes soltes
mire les estrelles i dibuixe el present.

Amb aquesta lírica busque una altra tàctica,
sàtira fonètica que em porta cap a Ítaca.
Crònica al·legòrica, jugue amb la gramàtica,
música magnètica que escapa de la lògica.
Quàntica física, som matemàtica
química romàntica de l'experiència tàntrica.
L'aventura mística canvia la semàntica
técnica académica de poesia orgànica.
…Quan la tempesta és el principi
Quan la revolta del somriure és el camí
Quan t’apropes sense por al precipici
Saps que és l’inici
Trepitja fort fins a la fí!

Corda al temps
un moment,
he perdut el nord i aquesta ràbia no m'ajuda.
Mite fals, falsos deus
"Non Plús Ultra".
Hem situat un altre punt
una altra possibilitat
que ens farà renàixer
com el fènix "danger".
I així, i així, i així,
trenca el ferro.
Hem situat un altre punt
una altra possibilitat,
jo ara me la jugue
vaig fent de dimoni.
I així, i així, i així,
vaig desbrossant la brossa del camí.